Etiqueta: transparència

El jutge denega les mesures cautelars sol·licitades pel regidor del Grup Municipal JSF Luis Serrano Cuadra

instancia-cautelares001

A Sant Feliu de Llobregat (Barcelona), la Coalició Electoral Junts per Sant Feliu, formada per Pirates de Catalunya i Equo, lliura des de  juliol una dura batalla judicial després de ser denunciats tres dels seus membres pel regidor Sr. Luis Serrano Cuadra. Únic regidor electe que la coalició va aconseguir en les passades eleccions municipals, ha traït repetides vegades el codi ètic i el programa electoral pels quals va ser triat, i actua pel seu compte en cada ple municipal, defensant posicionaments i realitzant manifestacions públiques que van contra tot el que aquesta coalició defensa.

Pirates de Catalunya demana la dimissió del Conseller Homs

Texto en castellano aquí

El passat 11 de març, el Conseller Francesc Homs, titular de la cartera de Presidència de la Generalitat de Catalunya, dins del marc d’unes jornades organitzades per l’Ajuntament de Barcelona, declarava que calia que hi hagués límits al coneixement públic de les dades del Govern de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, declarava que “no pots fer-ho tot en nom de la transparència, perquè si no, no tens poder”, i que el poder “no pot ser transparent”, ja que si no “es queda despullat per actuar” i això “impossibilita la presa de decisions”.

Des de Pirates de Catalunya lamentem que qui hagi fet aquestes declaracions sigui el Conseller de la Presidència, responsable del departament del Govern que gestiona i promou el portal de transparència de la Generalitat. El mateix conseller, que considera normal posar límits a la transparència de l’acció de govern, clausurava l’octubre de 2013 la I Jornada sobre la Transparència a Catalunya, i declarava, el juliol de 2014, que Catalunya es trobava “a la Champions League” dels governs autonòmics en termes de transparència però que això no era motiu per “relaxar-se” i que “no n’hi ha mai prou“.

Entenem la transparència no només com un pilar fonamental de la política pròpia de Pirates de Catalunya, sinó com un valor que hauria de regir l’acció de govern de qualsevol executiu d’un país democràtic. La transparència permet portar un control de l’acció de govern per part de la ciutadania, i serveix com a via per a l’empoderament d’aquesta a l’hora de prendre decisions. Trobem inacceptable que l’encarregat de coordinar la política de transparència del Govern de Catalunya sigui una persona que admet considera que aquesta perjudica l’acció de govern, i que per tant ha d’estar limitada. Així doncs, des de Pirates de Catalunya demanem la dimissió immediata de Francesc Homs com a conseller de la Presidència i responsable de les polítiques de transparència del Govern.



El pasado 11 de marzo, el Consejero Francesc Homs, titular de la cartera de Presidencia de la Generalitat de Catalunya, en el marco de unas jornadas organizadas por el Ayuntamiento de Barcelona, declaraba que es necesario que haya límites en el conocimiento público de los datos del Gobierno de la Generalitat de Catalunya. Así mismo, declaraba que “no puedes hacerlo todo en nombre de la transparencia, porque si no, no tienes poder”, y que el poder “no puede ser transparente”, ya que si no “se queda desnudo para actuar” y eso “imposibilita la toma de decisiones”.

Desde Pirates de Catalunya lamentamos que quien haya hecho estas declaraciones sea el Consejero de la Presidencia, responsable del Departamento del Gobierno que gestiona y promueve el portal de transparencia de la Generalitat. El mismo consejero, que considera normal poner límites a la transparencia en la acción de gobierno, clausuraba en octubre de 2013 la I Jornada sobre la Transparencia en Catalunya, y declaraba en julio de 2014 que Catalunya se encontraba “en la Champions League” de los gobiernos autonómicos en términos de transparencia pero que eso no era motivo para “relajarse”, y que “nunca hay suficiente”.

Entendemos la transparencia no sólo como un pilar fundamental de la política propia de Pirates de Catalunya, sino como un valor que debería regir la acción de cualquier ejecutivo de un país democrático. La transparencia permite llevar un control de la acción de gobierno por parte de la ciudadanía, y sirve como vía para el empoderamiento de ésta a la hora de tomar decisiones. Encontramos inaceptable que el encargado de coordinar la política de transparencia del Gobierno de Catalunya sea una persona que considera que ésta perjudica la acción de gobierno, y que por tanto debe estar limitada. Así pues, desde Pirates de Catalunya pedimos la dimisión inmediata de Francesc Homs como consejero de la Presidencia y responsable de las políticas de transparencia del Gobierno.

Pots torturar, però no piratejar

El Govern ha perdut definitivament el nord. En els últims dies s’ha filtrat l’esborrany del nou Codi Penal i en ell apareixen nombrosos punts preocupants. Són tants (per exemple, sobre la criminalització de les protestes pacífiques), que no donen per a un sol article, de manera que de moment ens centrarem en com afecta aquest codi a Internet i a les noves tecnologies. Aviat publicarem un altre article sobre molts altres punts.

La veritat és que es tracta d’un text tan incendiari i tan contrari a les més elementals garanties jurídiques que, en tot just unes hores ja han sortit diverses ressenyes parlant del tema. Entre elles destaquen les anàlisis dels juristes Carlos Sánchez Almeida i David Bravo.

Els articles dels que més s’ha debatut han estat el 270 i el 271. En resum, el que diuen és el següent.

Article 270: – Distribuir obres protegides per la mal anomenada “propietat intel·lectual” es castiga amb penes de presó d’entre 1 i 4 anys. Això inclou pujar pel·lícules, sèries, llibres, etc., a Internet… encara que sigui sense ànim de lucre. És cert que en aquest cas el jutge pot posar una pena de multa si no és molt el material distribuït. Però es tracta d’això, que “podrà”. No estarà obligat a fer-ho.

– “Facilitar l’accés” a aquestes obres es castiga amb penes d’entre 6 mesos i 3 anys de presó. Què s’entén per “facilitar l’accés”? Ningú ho sap. És un dels nombrosos conceptes indeterminats que introdueix el codi, cosa que causarà molta inseguretat jurídica.

– Comercialitzar sistemes que evitin els mecanismes anticòpia es castiga amb presó entre 6 mesos i 3 anys.

– Ull! El Codi preveu expressament que “tenir” (sí, només “tenir”) sistemes que evitin els mecanismes anticòpia a casa es castigui amb la mateixa pena de presó entre 6 mesos i 3 anys. Amb la llei a la mà, podreu anar a la presó només per tenir un únic sistema anticòpia, encara que mai hagueu compartit contingut “il·legal”!

El pitjor arriba al final. Article 271: – Tenir una pàgina d’enllaços (que fins ara no era delicte), es castigarà amb pena de presó de 2 a 6 anys. – Si alguna de les conductes anteriors es considera “greu” (per exemple, pel nombre de fitxers piratejats), la pena passa a ser també de 2 a 6 anys de presó. És a dir, si tenim a casa moltes còpies “il·legals” i les compartim, anem directament a la presó! Això és així perquè la pena mínima passa a ser de 2 anys, el que dificulta la suspensió de l’execució de la pena (és a dir, no entrar a la presó si és el teu primer delicte i si la pena no supera els 2 anys).

Tot això suposarà greus problemes per al desenvolupament tecnològic espanyol.

Podem pensar que els únics que han de preocupar-se són els que infringeixin aquesta arbitrària “propietat intel·lectual”, però això no és cert. Recordem que ja hi ha hagut casos en què s’ha castigat a administradors de pàgines per comentaris fets per usuaris.

La reforma del Codi Penal obligarà a tot aquell que tingui una pàgina web a controlar tots i cadascun dels missatges que li escriguin. Si bé això no suposarà un problema per a les pàgines de menor grandària, quan comenci a haver trànsit i contingut aquesta fiscalització es farà impossible.

Posem un parell d’exemples: creu algú que a pàgines com Menéame poden dedicar-se a estar les 24 hores controlant tots i cadascun dels missatges publicats per assegurar-se que no vulneren la llei? És concebible que els administradors d’un fòrum amb centenars d’usuaris hagin de ser experts en Dret per saber si alguna cosa que es comenti és il·legal?

El nou Codi Penal agreujarà aquesta situació.

I, per descomptat, això significarà que la inversió en noves tecnologies no s’atrevirà a entrar a Espanya. Quin emprenedor, nacional o estranger, s’arriscaria a invertir en un negoci pel qual li poden condemnar penalment? No importa com d’innovadora sigui la idea, si hi ha un mínim risc, no hi haurà inversió. Exactament el que Espanya necessita en aquests moments de crisi.

Una reforma desproporcionada. El pitjor de tot és el criteri que sembla tenir el legislador sobre el que és greu i el que no. Els Codis Penals es basen en el principi de proporcionalitat. Això és, els delictes més greus tenen penes més greus. Sembla lògic, oi?

El Govern no ho té tan clar.

Click per a fer gran

Click per a fer gran

De fet, podem seguir l’exemple que en el seu dia va fer David Bravo en forma humorística per comparar la pena màxima de tenir una pàgina d’enllaços o de compartir moltes pel·lícules “pirates” (recordem, de 6 anys), respecte a la pena per altres delictes.

Tinguem sempre present aquesta pena de 6 anys per als “malvats” pirates. Quina pena tenen altres conductes descrites en el Codi Penal?

– Si comets una estafa de les més greus (per exemple, una que deixi la víctima en total situació de necessitat), la pena màxima també és de 6 anys. El Govern sembla creure que compartir pel·lícules és el mateix que arruïnar a una persona.

– Si segrestes a una persona durant diversos dies, la pena que rebràs (de 6 anys) és la mateixa que la de compartir pel·lícules.

– Si apunyales algú amb acarnissament (causant-li un dolor inhumà), la pena màxima és de 5 anys. La mateixa pena si a qui apunyales és un menor de 12 anys.

Induir a la prostitució de menors o facilitar-la és, per al legislador, menys greu que pujar sèries a internet. La inducció a la prostitució de menors només es castiga amb 5 anys.

– Si destrueixes totalment les propietats d’algú i el deixes en la més absoluta ruïna, el màxim de pena de presó que et caurà serà de 3 anys. Està clar que això és molt menys greu que tenir una pàgina d’enllaços.

– Si decideixes elaborar o vendre substàncies que causin greu dany a la salut, com a molt et castigaran amb 3 anys de presó.

Discriminar greument a algú en el seu treball per ideologia o raça té una pena màxima de 2 anys.

– Si condueixes amb temeritat i posant en perill la vida de la gent només et castigaran amb un màxim de 2 anys de presó, perquè està clar que posar en perill la vida és menys greu que pujar cançons a internet.

I… Quines penes hi ha per als delictes dels polítics? Això és el millor. Tenint en compte que el nostre Govern considera que compartir material cultural és un delicte que ha de castigar amb fins a 6 anys de presó, quines penes hi ha previstes per als delictes més freqüents que poden cometre els polítics, funcionaris públics o alts càrrecs de grans empreses?

Vaja, per als delictes que no comet la gent del carrer…

Doncs la comparació dóna resultats sagnants.

6 anys és la pena màxima (màxima!) que li poden imposar a un policia que torturi greument un detingut.

Estafar 600.000 euros a Hisenda té una pena màxima de 5 anys. Què són 600.000 euros comparats amb uns malignes enllaços?

– Un jutge que dicti una sentència penal condemnatòria injusta només haurà d’anar a la presó 4 anys.

– Els administradors que falsegin els comptes d’una societat aniran a la presó, com a molt, durant 3 anys.

– Un funcionari que utilitzi de forma privada béns públics únicament s’arrisca a una pena de 3 anys.

– El tràfic d’influències es castiga amb 2 anys de presó, res més.

Aprofitar-se de ser una autoritat pública que participa en un contracte, per forçar la seva presència personal en el negoci, implica rebre un simple correctiu de 2 anys.

– Un funcionari que falsegi la documentació d’una empresa públicanomés rep una pena de multa.

Així que està clar. El Govern ha perdut totalment el nord. No pot ser que pretengui que compartir cultura sigui tan perniciós per a la societat com torturar greument a algú sent policia, segrestar a algú durant dies o arruïnar totalment a algú.

Però no passa res. El Govern ja ha demostrat que es pot indultar qui comet aquests delictes. Fins i tot es pot indultar dues vegades seguides a uns torturadors. De manera que segur que també indultarà a qui pugi sèries a internet …

… O no?

Font original: Podes torturar mais non piratear

La nueva constitución islandesa muere a manos de conservadores y socialdemócratas

El día 28 de Marzo el Parlamento islandés fue disuelto, a raíz de la convocatoria de elecciones nacionales para el día 27 de Abril.

En su último estertor, los partidos mayoritarios han decidido acabar, por inacción, con la tramitación de la nueva constituciónredactada colaborativamente por miles de ciudadanos vía Internet. Las presiones del Independence party, que cuenta con 16 de los 63 escaños, han conseguido acabar con el sueño islandés.

Smári McCarthy retransmitió por Twitter como, junto a otras votaciones, relegaron la nueva constitución a ser la última cuestión a tratar. Hacia las 02:21 se inició la votación que acabó con ella, al no alcanzar la mayoría que necesitaba para ser aprobada .

Las demoras que han surgido durante el debate, provocadas por las reticencias de los partidos con mayor representación en el Parlamento, han llevado a la constitución a este callejón, forzando a que se vuelva a iniciar toda la tramitación en la siguiente legislatura de Islandia.

No todo está perdido. Su espíritu permanece en el partido pirata islandés, que seguirá defendiéndola y exigiendo mayor transparencia y participación de la ciudadanía en las instituciones. Basada en las ideas del proyecto Icelandic Modern Media Initiative (IMMI), la no aprobación de la nueva constitución ha suscitado protestas en las calles de Reykjavik, por parte de una población que aprendió de los errores durante su propia burbuja pero que todavía no ha encontrado soluciones desde las instituciones.

El camino se ha iniciado. A pesar del sabotaje llevado a cabo por los partidos mayoritarios, el pueblo islandés ha demostrado su valía, diferenciándose de los líderes que les han llevado a la bancarrota y trabajando de forma colaborativa, alcanzando así una mayor implicación y responsabilidad de la ciudadanía en la vida política. Estos avances son, en sí mismos, el principio del cambio, lo que sin duda augura una larga lista de éxitos futuros y supone una brizna de esperanza para todos aquellos que creemos que existen alternativas a la actual mala y opaca gestión de nuestros gobiernos.

Con su ejemplo, los piratas de todo el mundo no cejaremos en nuestro empeño por crear una sociedad basada en los valores de participación, transparencia, y acceso a la información y a la cultura, que creemos imprescindibles para una vivir en una verdadera democracia.

Así rezaba el inicio de la nueva constitución:

“We, the people who inhabit Iceland, wish to create a just society where every person has equal opportunity.”

La nueva constitución ha muerto, ¡larga vida a la nueva constitución islandesa!

piratar.is

Transparencia a puerta cerrada

Se ha intentado hacer a espaldas de la ciudadanía, pero no se ha conseguido. La comparecencia del Presidente del Banco Central Europeo (BCE), Mario Draghi, ante el Congreso de los Diputados iba a ser a puerta cerrada, sin testigos, pero no lo ha sido. Todo un éxito para la democracia y para la transparencia.

Un éxito, sí, pero a pesar de la Presidencia del Congreso. Se intentó por todos los medios evitar que las palabras de Draghi trascendieran, pero gracias a determinados parlamentarios (principalmente, Joan Coscubiela y Alberto Garzón) que anunciaron su intención de sortear el veto tuiteando lo que pasara e incluso emitiendo la sesión en “streaming” desde sus teléfonos móviles, estuvo claro que la cosa no iba a quedar así.

Ante semejante muestra de rebeldía, la Presidencia del Congreso ha optado por la línea dura: prohibir no sólo la presencia de medios de comunicación e incluso la de taquígrafos, desterrar la posibilidad de que se levantara acta de la sesión y, como colofón, activar inhibidores para bloquear la transmisión de datos desde teléfonos móviles. Todo un apagón informativo. O una sutil puñalada al Estado de Derecho.

Lo más llamativo es que el propio BCE sí ha publicado una transcripción completa de la intervención (y Mario Draghi ha dicho en los medios que a él no le habría importado que la comparecencia fuera pública). Así que la responsabilidad no proviene del BCE, sino de la Presidencia del Congreso.

tmap

Quizá habría sido bueno que esa Presidencia supiera lo que es el “Efecto Streisand”: cuando se intenta prohibir algo, normalmente lo que se consigue es darle mayor visibilidad. Es lo que pasó ayer con la comparecencia secreta del Presidente del BCE, que saltó a las redes sociales bajo la etiqueta #OpenDraghi. Especialmente cuando los parlamentarios rebeldes lograron sacar por la puerta de atrás vídeos de la comparecencia que habían realizado a escondidas.

Los vídeos, que quizá no habrían tenido la mayor trascendencia y tal vez nadie habría visto si todo se hubiera hecho con claridad, han corrido por internet y ahora son noticia… precisamente por la censura aplicada. Esa misma censura ha logrado lo contrario de lo que buscaba: la sesión secreta de Draghi es ahora un tema de interés público del que todos podemos hablar incluso mientras vemos las grabaciones.

Así que, como decíamos, ha sido un éxito… aunque no gracias a nuestros gobernantes, a los que todavía les asusta todo lo que huela a transparencia.

Sí, les asusta. Lo que han hecho, en realidad, es de lo más discutible desde el punto de vista ético. Sobre todo viniendo de quienes se llenan la boca hablando de grandes ejercicios de transparencia y nos intentan colar una “Ley de Opacidad” con otro nombre.

Y si es discutible moralmente, también lo es desde el punto de vista legal. Es cierto que el Presidente del Congreso puede decidir si las sesiones son grabadas o no. Así lo dice el Reglamento del Congreso en su artículo 98.3. Pero también es cierto que ese mismo Reglamento, en su artículo 96.2, ordena que se guarde acta de absolutamente todas las sesiones. De todas. ¡Incluso de las secretas! Un requisito que es esencial en un Estado de Derecho, porque precisamente sirve para controlar lo que hacen nuestros cargos electos. Pero es un requisito del que prescindieron ayer. Según el parecer del Presidente de las Cámaras, la comparecencia de Draghi tenía más valor legal incluso que una sesión secreta del Congreso. Ni taquígrafos ha dejado.

Sea como sea, la censura que se ha aplicado es injustificable. ¿Por qué era necesario tanto secreto? ¿Por qué la ciudadanía no debe saber lo que pasa en las Cámaras? ¿No trabajan acaso en ellas nuestros representantes, a los que hemos otorgado una cierta confianza con nuestro voto (que en cualquier momento podemos retirar)? ¿No les molesta tanto a los políticos profesionales el grito de “no nos representan”? ¿Por qué entonces no podemos oír lo que dicen… o lo que les ordenan desde el BCE?

Si Mario Draghi quiere venir y comparecer ante el Poder Legislativo español, por supuesto, que venga. Es más, teniendo en cuenta la manera que tiene el BCE de imponer medidas económicas a los Estados, lo mínimo es escuchar sus argumentos en un edificio -el Congreso- que debe ser el altavoz del pueblo soberano.

Pero si Mario Draghi decide venir, que la Presidencia del Congreso cumpla las reglas. Con transparencia y claridad, dejando que oigamos sus palabras. Porque si no, pensaremos que se tiene algo que ocultar. Y nos preguntaremos qué es.

Fabián Plaza Miranda

Eleccions a la IV Junta de Pirates de Catalunya

Ja podeu votar als candidats a membres de la IV Junta de Pirates de Catalunya!

Idea #219: Eleccions a la Junta del 2013

 

Per estatuts hem de triar una junta nova cada any.

Els candidats heu d’apuntar el vostre nom i a quin càrrec opteu com a solució (poseu una solució per cada càrrec si opteu a més d’un) i una explicació de la vostra experiència prèvia, motivació, etc.

La votació s’obrirà el proper 19 de gener de 2013 i es tancarà el 2 de febrer de 2013. Cada candidat optant a un càrrec és una votació separada i es pot votar positivament, negativament o abstenint-se. Els candidats quedaran ordenats per la suma total de vots negatius i positius (el número que es veu al costat del nom), i en cas d’empat tindrà preferència la persona amb més vots (es a dir, l’opció amb més participació).

Els candidats que no entrin a la junta quedaran de reserva per si algun dels membres de la junta ha de renunciar durant l’any poder substituir-los.

Per optar al càrrec o a la reserva els candidats hauran d’haver tret com a mínim el doble de vots positius que negatius.

Galeria de cartells de la campanya #25N #diguesPROU

A continuació trobareu els articles més importants i el material que hem fet servir durant la campanya del 25N.

Galeria de cartells

Comparteix els que més t’agradin!

Parlem de DEUTES – Hablemos de DEUDAS #diguesPROU

Versió en catalàVersión en castellano. Ver timeline de #diguesPROU


Parlem de DEUTES #diguesPROU

Pirates de Catalunya llença aquest matí una campanya informativa sobre els deutes dels partits polítics amb les caixes d’estalvis, a través de Twitter, utilitzant el hashtag #diguesPROU.

Al llarg del dia anirem publicant les dades a Twitter i a la pàgina de Facebook. Donarem les dades desglossades per caixes i partits, i al final del dia comunicarem el total de cadascun d’ells i quin és el més endeutat.

Pirates de Catalunya no té deutes amb ningú. Ens financem 100% amb donacions de particulars. A més, estem en contra de les subvencions a partits i sindicats, i ara mateix s’està decidint a l’SPC què fer amb els diners d’una eventual subvenció per obtenir representació parlamentària. De moment, la voluntat majoritària és dedicar aquest pressupost a proveir d’eines de participació ciutadana a ONGs i moviments socials.

Defensem la transparència total de les institucions i la participació directa de les persones en la presa de decisions, i prediquem amb l’exemple. Els nostres comptes i factures estan disponibles a http://pirata.cat/comptes perquè qualsevol pugui consultar-los, i utilitzem un sistema de votació online per prendre decisions relatives al partit https://xifrat.pirata.cat

Un avanç de les dades: els partits polítics de tota Espanya tenien deutes per valor de 103.794.065€ a finals del 2011 amb diverses caixes d’estalvis. Al capdavant, La Caixa, amb més de 35M €, seguida de BBK, amb més de 15M €. Caixa Catalunya es troba en la tercera posició, amb gairebé 8M €.

Per partits polítics que es presenten al 25 de novembre, CiU encapçala la llista amb 27.952.056€, seguit de IU-Verdes-ICV amb 12.837.973€, PP amb 5.982.340€, PSC amb 1.284.960 € i ERC amb 672.660€.

Font principal: La Información.

Segueix el hashtag #diguesPROU per mantenir-te informat i fes RT perquè la informació arribi al màxim de gent possible! Estigues atent a les publicacions de Facebook, i comparteix!

Ells parlen dels teus deutes, avui parlarem nosaltres dels seus. I veurem qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats.




Hablemos de DEUDAS #diguesPROU

Pirates de Catalunya lanza esta mañana una campaña informativa sobre las deudas de los partidos políticos con las cajas de ahorros, a través de Twitter, utilizando el hashtag #diguesPROU

A lo largo del día iremos publicando los datos en Twitter y en la página de Facebook. Daremos los datos desglosados por cajas y partidos, y al final del día comunicaremos el total de cada uno de ellos y cuál es el más endeudado.

Pirates de Catalunya no tiene deudas con nadie. Nos financiamos 100% con donaciones de particulares. Además, estamos en contra de las subvenciones a partidos y sindicatos, y ahora mismo se está decidiendo en el SPC qué hacer con el dinero de una eventual subvención por obtener representación parlamentaria. De momento, la voluntad mayoritaria es dedicar ese presupuesto a proveer de herramientas de participación ciudadana a ONGs y movimientos sociales.

Defendemos la transparencia total de las instituciones y la participación directa de las personas en la toma de decisiones, y predicamos con el ejemplo. Nuestras cuentas y facturas están disponibles en http://pirata.cat/comptes para que cualquiera pueda consultarlas, y utilizamos un sistema de votación online para tomar decisiones relativas al partido https://xifrat.pirata.cat

Un avance de los datos: los partidos políticos de toda España debían 103.794.065€ a finales del 2011 a diversas cajas de ahorros. A la cabeza, La Caixa, con más de 35M €, seguida de BBK, con más de 15M €. Caixa Catalunya se encuentra en la tercera posición, con casi 8M €.

Por partidos políticos que se presentan al 25 de noviembre, CiU encabeza la lista con 27.952.056 €, seguido de IU-Verdes-ICV con 12.837.973 €, PP con 5.982.340 €, PSC con 1.284.960 € y ERC con 672.660 €.

Fuente principal: La Información.

¡Sigue el hashtag #diguesPROU para mantenerte informado y haz RT para que la información llegue al máximo de gente posible! Estate atento a las publicaciones en Facebook, ¡y comparte!

Ellos hablan de tus deudas, hoy hablaremos nosotros de las suyas. Y veremos quién ha vivido por encima de sus posibilidades.

Ver timeline de #diguesPROU

Pirates de Catalunya denuncia más irregularidades en el nuevo Decreto Ley de regulación del canon digital

El pasado 18 de octubre, discretamente, y comenzada la campaña electoral catalana, el Gobierno colgó la consulta pública de un nuevo Decreto Ley para regular exclusivamente el canondigital.

En relación a la anterior filtración hecha por Pirates de Catalunya (Pirates de Catalunya filtra i denuncia el Reial Decret Llei de Propietat Intel·lectual), este Decreto Ley, publicado sin hacer ruido, es una continuación de la anterior y con algunos hechos relevantes que nos vemos obligados a destacar.

  1. El primero corresponde a la Disposición Adicional Primera, que vuelve a decir que no se puede reclamar retroactivamente el canon digital. Esta disposición es idéntica, letra a letra que la misma disposición del documento filtrado por Pirates de Catalunya y que más tarde el Ministerio aseguró que no era el documento con el que estaban trabajando. El hecho de impedir la reclamación de este canon, indebidamente recaudado, a administraciones, empresarios y autónomos es execrable, y consideramos que el Gobierno debería buscar otras opciones.
  2. Segundo hecho, destaca la asignación de sólo cinco millones de euros en concepto de Canon Digital, en la Disposición Transitoria Segunda, cuando esta cantidad está muy lejos de los cien millones que las entidades de gestión consideraban una injusticia y que no les era suficiente. No hemos visto que ninguna entidad de gestión haya protestado. ¿Dónde estaba el injusto?
  3. El tercer hecho lo encontramos en el artículo cuarto del Decreto Ley, donde se pone en manos de la Dirección General de Política e Industrias Culturales y del Libro la determinación anual del canon digital. Esta es una dirección general encargada, principalmente de las relaciones con los editores de prensa y libros. Los artistas plásticos, cineastas y músicos poco tienen que ver con ésta. Han quedado apartados.
  4. Cuarto hecho, también destacar que el método de cálculo y reparto ha olvidado elementos tan esenciales como la seguridad jurídica o los consumidores, como ya avanzábamos en nuestra filtración anterior.
  5. Quinto hecho, que en la Ley, después de mencionar de forma repetitiva y prominente la norma comunitaria, vemos con sorpresa que se reconoce a los editores la percepción del canon digital, olvidando que, por sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea, se ratifica que sólo aquellos titulares del derecho de reproducción, conforme están detallados en el texto del artículo 2 de la Directiva 29/2001, son los que tienen derecho a cobrar la compensación equitativa por copia privada (ver párrafos 88-95).

A mayor abundamientom y en la misma línea, la opinión del Abogado General, en su informe, señalaba::

161. Los titulares de los derechos que deben percibir una compensación equitativa conforme al artículo 5, apartado 2, letra b), de la Directiva 2001/29 son todas aquellas personas cuyo derecho exclusivo de reproducción contemplado en el artículo 2 de dicha Directiva se vea afectado por la autorización, no sujeta a permiso, de copia privada.

Si examinamos la lista cerrada del artículo 2 de la directiva 29/2001,los editores no constan ni han formado nunca parte de la misma. Sólo constan en el literal del artículo, sujetos a derecho de reproducción por copia privada, los autores y productores, pero no la figura del editor, cuando éste no es productor de la obra al mismo tiempo.

Si miramos la norma española, veremos que los editores, que no están recogidos en el artículo ya mencionado de la directiva, vienen cobrando de forma ilegal el 45% de la compensación equitativa correspondiente a obras publicadas en forma de libros y asimilados en base al antiguo artículo 36 delRD 1424/1992, que debería interpretarse como contrario a la directiva desde el 22 de diciembre de 2002, momento de su publicación en el BOE.

Así, no sólo el decreto ley les reconoce derechos de cobro, sino que pone el canon digital en sus manos, la de los editores.

Vistos estos hechos, no podemos evitar preguntarnos qué motivos hay detrás de gestionar esta reforma de forma completamente opaca y de otorgar la gestión del canon digital a una entidad que, según la misma normativa europea que lo regula, no tiene nada a ver a priori.

Pirates de Catalunya
La Democràcia Necessita un Rescat
http://pirata.cat

Opacidad en la futura Ley de Transparencia

Versió en català. Versión en castellano.


El acceso a la información es un derecho reconocido en los tratados internacionales como un derecho fundamental. Si bien la Constitución Española, en el artículo 20 y en el 105 b, hace mención al derecho a la información, no es un texto demasiado explícito. Pero el proyecto de la Ley de la Transparencia, Acceso a la Información y Buen Gobierno, que el Partido Popular aprobó el 27 de julio de 2012 en el Consejo de Ministros, lo cambiará todo. Bien, no exactamente.

La nueva normativa es un parche a una reclamación histórica de organizaciones y ciudadanos que entienden que la transparencia debería ser una de las máximas de los gobiernos. Pero la futura ley, tal y como está contemplada actualmente, tiene muchas deficiencias. En primer lugar, es una ley de transparencia reactiva, ya que el ciudadano deberá solicitar la información de manera formal a la administración.

Además de excluir a la Casa Real, la futura norma tiene muchas otras excepciones como, por ejemplo, las recogidas en el artículo 11, que limitan el derecho de acceso también a la información relacionada con la seguridad nacional; la defensa; las relaciones exteriores; la seguridad pública; la prevención, investigación y sanción de los ilícitos penales, administrativos o disciplinarios; la igualdad de las partes en los procesos judiciales y la tutela judicial efectiva; las funciones administrativas de vigilancia, inspección y control; los intereses económicos y comerciales; la política económica y monetaria; el secreto profesional y la propiedad intelectual e industrial; la garantía de la confidencialidad o el secreto requerido en procesos de toma de decisión y la protección del medio ambiente. Es decir, casi toda la información de la administración forma parte de estas excepciones y no se podrá solicitar.

Desde que salió a la luz el proyecto de Ley, muchas organizaciones han señalado las enormes carencias que presenta y critican que no se considere el acceso a la información un derecho fundamental. Por si esto fuera poco, el Gobierno ha recibido acusaciones por haber escondido las sugerencias de los ciudadanos durante el plazo para presentar propuestas al proyecto de ley.

La transparencia es uno de los pilares fundamentales de Pirates de Catalunya, y así lo contempla el programa electoral de las elecciones del 25 de noviembre al Parlament de Catalunya. El acceso a la información debería ser un derecho ciudadano y la transparencia debería ser un deber y la práctica habitual de las administraciones. Pero no solamente como respuesta a las peticiones de los ciudadanos, sino que deberían facilitar información de forma proactiva, especialmente la relacionada con la actividad económica de la administración.

Como derecho fundamental, los ciudadanos deberían acceder de manera libre, simple y gratuita a la información, datos y documentación relacionada con proyectos subvencionados con dinero público. Así, se deberían evitar casos como el de la organización Access Info Europe, quién ha sido condenada por el Tribunal Supremo a pagar los 3.000 euros de las costas judiciales tras querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción.
España, junto a Grecia, Chipre, Malta y Luxenburgo, aún ha aprobado una ley de transparencia. En 2008, el Consejo de Europa aprobó el convenio sobre el acceso a documentos públicos. En ese momento, algunos países del Consejo firmaron dicho convenio, mientras que otros se comprometieron a hacerlo en el futuro. Pues bien, cuatro años después, el Estado Español aún no se ha pronunciado sobre el tema y sigue siendo uno de los pocos estados miembro del Consejo (47) que tampoco cuenta con una normativa propia específica.

España necesita urgentemente una normativa que regule la transparencia de las administraciones, instituciones y empresas públicas y partidos políticos, entre otros. Pero no sirve una ley cualquiera, no queremos una ley a medias que siga sin considerar el acceso a la información como un derecho de los ciudadanos y que continúe permitiendo guardar bajo llave la información pública.

Nerea Zambrano
Pirates de Catalunya


 

L’accés a la informació és un dret reconegut en els tractats internacionals com un dret fonamental. Si bé la Constitució Espanyola, en els articles 20 i en el 105b, , fan menció al dret a la informació, no és un text massa explícit. Però el projecte de Llei de la Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern, que el Partit Popular va aprovar el 27 de juliol de 2012 al Consell de Ministres, ho canviarà tot. Bé, no exactament.
La nova normativa és un pedaç a una reclamació històrica d’organitzacions i ciutadans que entenen que la transparència hauria de ser una de les màximes dels governs. Però la futura llei, tal i com està contemplada actualment, té moltes deficiències. En primer lloc, és una llei de transparència reactiva, ja que el ciutadà haurà de sol·licitar la informació de manera formal a l’administració. A més d’excloure a la Casa Reial, la futura norma té moltes altres excepcions com, per exemple, les recollides en l’article 11, que limiten el dret d’accés també a la informació relacionada amb la seguretat nacional; la defensa; les relacions exteriors; la seguretat pública; la prevenció, la investigació i sanció dels il·lícits penals, administratius o disciplinaris; la igualtat de les parts en els processos judicials i la tutela judicial efectiva; les funcions administratives de vigilància, inspecció i control; els interessos econòmics i comercials; la política econòmica i monetària; el secret professional i la propietat intel·lectual i industrial; la garantia de la confidencialitat o el secret requerit en processos de presa de decisions i la protecció del medi ambient. És a dir, gairebé tota la informació de l’administració forma part d’aquestes excepcions i no es podrà sol·licitar.
Des de que va sortir a la llum del projecte de llei, moltes organitzacions han assenyalat les enormes carències que presenta i critiquen que no es consideri l’accés a la informació un dret fonamental. Per si això no fos suficient, el Govern ha rebut acusacions  per haver amagat els suggeriments dels ciutadans durant el termini per a presentar propostes al projecte de llei.
La transparència és un dels pilars fonamentals de Pirates de Catalunya, i així ho contempla el programa electoral de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. L’accés a la informació hauria de ser un dret ciutadà i la transparència hauria de ser un deure i la pràctica habitual de les administracions. Però no només com a resposta a les peticions dels ciutadans, sinó que haurien de facilitar la informació de forma proactiva, especialment la relacionada amb l’activitat econòmica de l’administració.
Com a dret fonamental, els ciutadans haurien d’accedir de manera lliure, simple i gratuïta a la informació, dades i documentació relacionada amb els projectes subvencionats amb diners públics. Així, s’haurien d’evitar casos com el de l’organització Accés Info Europe, que ha estat condemnada pel Tribunal Suprem a pagar els 3.000 euros de les costes judicials després de voler conèixer les mesures que ha adoptar España per a lluitar contra la corrupció.
Espanya, junt a Grècia, Xipre, Malta i Luxemburg, encara no ha aprovat una llei de transparència. El 2008, el Consell d’Europa va aprovar el conveni sobre l’accés a documents públics. En aquell moment, alguns països del Consell van signar aquest conveni, mentre que altres es van comprometre a fer-ho en el futur. Doncs bé, quatre anys després, l’Estat Espanyol encara no s’ha pronunciat sobre el tema i segueix sent un dels pocs estats membre del Consell (47) que tampoc compta amb una normativa pròpia específica.
Espanya necessita urgentment una normativa que reguli la transparència de les administracions, institucions i empreses públiques i els partits polítics, entre d’altres. Però no serveix una llei qualsevol, no volem una llei a mitges que continuï sense considerar l’accés a la informació com un dret dels ciutadans i que continuï permetent guardar sota clau la informació pública.
Nerea Zambrano