Etiqueta: espanya

Comunicat de Pirates de Catalunya sobre la decisió de la CUP de no concórrer a les eleccions

Ahir, 10 de març, la CUP va realitzar un comunicat explicant que la seva assemblea ha decidit no presentar-se a les pròximes eleccions generals del 28 d’Abril.

En primer lloc, volem felicitar a les nostres companyes al Parlament per l’exercici democràtic i participatiu de debat intern. Sabem que en temps on els calendaris collen i la informació mediàtica roba tot el protagonisme al diàleg, seguir fidels a la nostra ideologia assembleària es fa més difícil que mai.

Entenem i respectem la decisió, inclús va ser un debat que teníem al partit, però hem acabat apostant per dues estratègies diferents davant d’un mateix objectiu. Per tant, volem reiterar que ens mantenim ferms dins del projecte de la CUP Crida Constituent, candidatura que es va presentar a les darreres eleccions catalanes, i que es la base també del treball que volem fer si entrem al Congrés, Senat o Parlament Europeu.

Per això, en aquestes eleccions generals espanyoles portarem el nostre programa, i també els objectius comuns pactats a la CUP Crida Constituent, enarborant la bandera del mandat de l’1 d’octubre i el l’exercici del dret d’autodeterminació en llibertat, sense limitacions, i poder exercir de minoria de bloqueig amb l’objectiu de desestabilitzar fins que aquest dret, i d’altres retallats, com el dret de manifestació, es respectin.

Per tant, seguim endavant amb el nostre calendari, tal com es va comunicar el passat febrer, seguint el resultat de la consulta a la militància, i mantenim el nostre compromís de presentar candidatura i restem oberts a parlar amb qui vulgui sumar-s’hi. Aquesta nit, a les 23.59 h es tancarà el procés de Primàries per escollir els o les caps de llista per a cada llista provincial així com els membres per al Senat.

D’altra banda, continuem la recollida d’avals, un requeriment exigit per la llei electoral que implica esmerçar moltes hores per assolir el dret de ser presents a les eleccions, fet que considerem que lesiona greument el dret a la participació política activa de molta gent.

Pirates de Catalunya

Pots torturar, però no piratejar

El Govern ha perdut definitivament el nord. En els últims dies s’ha filtrat l’esborrany del nou Codi Penal i en ell apareixen nombrosos punts preocupants. Són tants (per exemple, sobre la criminalització de les protestes pacífiques), que no donen per a un sol article, de manera que de moment ens centrarem en com afecta aquest codi a Internet i a les noves tecnologies. Aviat publicarem un altre article sobre molts altres punts.

La veritat és que es tracta d’un text tan incendiari i tan contrari a les més elementals garanties jurídiques que, en tot just unes hores ja han sortit diverses ressenyes parlant del tema. Entre elles destaquen les anàlisis dels juristes Carlos Sánchez Almeida i David Bravo.

Els articles dels que més s’ha debatut han estat el 270 i el 271. En resum, el que diuen és el següent.

Article 270: – Distribuir obres protegides per la mal anomenada “propietat intel·lectual” es castiga amb penes de presó d’entre 1 i 4 anys. Això inclou pujar pel·lícules, sèries, llibres, etc., a Internet… encara que sigui sense ànim de lucre. És cert que en aquest cas el jutge pot posar una pena de multa si no és molt el material distribuït. Però es tracta d’això, que “podrà”. No estarà obligat a fer-ho.

– “Facilitar l’accés” a aquestes obres es castiga amb penes d’entre 6 mesos i 3 anys de presó. Què s’entén per “facilitar l’accés”? Ningú ho sap. És un dels nombrosos conceptes indeterminats que introdueix el codi, cosa que causarà molta inseguretat jurídica.

– Comercialitzar sistemes que evitin els mecanismes anticòpia es castiga amb presó entre 6 mesos i 3 anys.

– Ull! El Codi preveu expressament que “tenir” (sí, només “tenir”) sistemes que evitin els mecanismes anticòpia a casa es castigui amb la mateixa pena de presó entre 6 mesos i 3 anys. Amb la llei a la mà, podreu anar a la presó només per tenir un únic sistema anticòpia, encara que mai hagueu compartit contingut “il·legal”!

El pitjor arriba al final. Article 271: – Tenir una pàgina d’enllaços (que fins ara no era delicte), es castigarà amb pena de presó de 2 a 6 anys. – Si alguna de les conductes anteriors es considera “greu” (per exemple, pel nombre de fitxers piratejats), la pena passa a ser també de 2 a 6 anys de presó. És a dir, si tenim a casa moltes còpies “il·legals” i les compartim, anem directament a la presó! Això és així perquè la pena mínima passa a ser de 2 anys, el que dificulta la suspensió de l’execució de la pena (és a dir, no entrar a la presó si és el teu primer delicte i si la pena no supera els 2 anys).

Tot això suposarà greus problemes per al desenvolupament tecnològic espanyol.

Podem pensar que els únics que han de preocupar-se són els que infringeixin aquesta arbitrària “propietat intel·lectual”, però això no és cert. Recordem que ja hi ha hagut casos en què s’ha castigat a administradors de pàgines per comentaris fets per usuaris.

La reforma del Codi Penal obligarà a tot aquell que tingui una pàgina web a controlar tots i cadascun dels missatges que li escriguin. Si bé això no suposarà un problema per a les pàgines de menor grandària, quan comenci a haver trànsit i contingut aquesta fiscalització es farà impossible.

Posem un parell d’exemples: creu algú que a pàgines com Menéame poden dedicar-se a estar les 24 hores controlant tots i cadascun dels missatges publicats per assegurar-se que no vulneren la llei? És concebible que els administradors d’un fòrum amb centenars d’usuaris hagin de ser experts en Dret per saber si alguna cosa que es comenti és il·legal?

El nou Codi Penal agreujarà aquesta situació.

I, per descomptat, això significarà que la inversió en noves tecnologies no s’atrevirà a entrar a Espanya. Quin emprenedor, nacional o estranger, s’arriscaria a invertir en un negoci pel qual li poden condemnar penalment? No importa com d’innovadora sigui la idea, si hi ha un mínim risc, no hi haurà inversió. Exactament el que Espanya necessita en aquests moments de crisi.

Una reforma desproporcionada. El pitjor de tot és el criteri que sembla tenir el legislador sobre el que és greu i el que no. Els Codis Penals es basen en el principi de proporcionalitat. Això és, els delictes més greus tenen penes més greus. Sembla lògic, oi?

El Govern no ho té tan clar.

Click per a fer gran

Click per a fer gran

De fet, podem seguir l’exemple que en el seu dia va fer David Bravo en forma humorística per comparar la pena màxima de tenir una pàgina d’enllaços o de compartir moltes pel·lícules “pirates” (recordem, de 6 anys), respecte a la pena per altres delictes.

Tinguem sempre present aquesta pena de 6 anys per als “malvats” pirates. Quina pena tenen altres conductes descrites en el Codi Penal?

– Si comets una estafa de les més greus (per exemple, una que deixi la víctima en total situació de necessitat), la pena màxima també és de 6 anys. El Govern sembla creure que compartir pel·lícules és el mateix que arruïnar a una persona.

– Si segrestes a una persona durant diversos dies, la pena que rebràs (de 6 anys) és la mateixa que la de compartir pel·lícules.

– Si apunyales algú amb acarnissament (causant-li un dolor inhumà), la pena màxima és de 5 anys. La mateixa pena si a qui apunyales és un menor de 12 anys.

Induir a la prostitució de menors o facilitar-la és, per al legislador, menys greu que pujar sèries a internet. La inducció a la prostitució de menors només es castiga amb 5 anys.

– Si destrueixes totalment les propietats d’algú i el deixes en la més absoluta ruïna, el màxim de pena de presó que et caurà serà de 3 anys. Està clar que això és molt menys greu que tenir una pàgina d’enllaços.

– Si decideixes elaborar o vendre substàncies que causin greu dany a la salut, com a molt et castigaran amb 3 anys de presó.

Discriminar greument a algú en el seu treball per ideologia o raça té una pena màxima de 2 anys.

– Si condueixes amb temeritat i posant en perill la vida de la gent només et castigaran amb un màxim de 2 anys de presó, perquè està clar que posar en perill la vida és menys greu que pujar cançons a internet.

I… Quines penes hi ha per als delictes dels polítics? Això és el millor. Tenint en compte que el nostre Govern considera que compartir material cultural és un delicte que ha de castigar amb fins a 6 anys de presó, quines penes hi ha previstes per als delictes més freqüents que poden cometre els polítics, funcionaris públics o alts càrrecs de grans empreses?

Vaja, per als delictes que no comet la gent del carrer…

Doncs la comparació dóna resultats sagnants.

6 anys és la pena màxima (màxima!) que li poden imposar a un policia que torturi greument un detingut.

Estafar 600.000 euros a Hisenda té una pena màxima de 5 anys. Què són 600.000 euros comparats amb uns malignes enllaços?

– Un jutge que dicti una sentència penal condemnatòria injusta només haurà d’anar a la presó 4 anys.

– Els administradors que falsegin els comptes d’una societat aniran a la presó, com a molt, durant 3 anys.

– Un funcionari que utilitzi de forma privada béns públics únicament s’arrisca a una pena de 3 anys.

– El tràfic d’influències es castiga amb 2 anys de presó, res més.

Aprofitar-se de ser una autoritat pública que participa en un contracte, per forçar la seva presència personal en el negoci, implica rebre un simple correctiu de 2 anys.

– Un funcionari que falsegi la documentació d’una empresa públicanomés rep una pena de multa.

Així que està clar. El Govern ha perdut totalment el nord. No pot ser que pretengui que compartir cultura sigui tan perniciós per a la societat com torturar greument a algú sent policia, segrestar a algú durant dies o arruïnar totalment a algú.

Però no passa res. El Govern ja ha demostrat que es pot indultar qui comet aquests delictes. Fins i tot es pot indultar dues vegades seguides a uns torturadors. De manera que segur que també indultarà a qui pugi sèries a internet …

… O no?

Font original: Podes torturar mais non piratear

Transparencia a puerta cerrada

Se ha intentado hacer a espaldas de la ciudadanía, pero no se ha conseguido. La comparecencia del Presidente del Banco Central Europeo (BCE), Mario Draghi, ante el Congreso de los Diputados iba a ser a puerta cerrada, sin testigos, pero no lo ha sido. Todo un éxito para la democracia y para la transparencia.

Un éxito, sí, pero a pesar de la Presidencia del Congreso. Se intentó por todos los medios evitar que las palabras de Draghi trascendieran, pero gracias a determinados parlamentarios (principalmente, Joan Coscubiela y Alberto Garzón) que anunciaron su intención de sortear el veto tuiteando lo que pasara e incluso emitiendo la sesión en “streaming” desde sus teléfonos móviles, estuvo claro que la cosa no iba a quedar así.

Ante semejante muestra de rebeldía, la Presidencia del Congreso ha optado por la línea dura: prohibir no sólo la presencia de medios de comunicación e incluso la de taquígrafos, desterrar la posibilidad de que se levantara acta de la sesión y, como colofón, activar inhibidores para bloquear la transmisión de datos desde teléfonos móviles. Todo un apagón informativo. O una sutil puñalada al Estado de Derecho.

Lo más llamativo es que el propio BCE sí ha publicado una transcripción completa de la intervención (y Mario Draghi ha dicho en los medios que a él no le habría importado que la comparecencia fuera pública). Así que la responsabilidad no proviene del BCE, sino de la Presidencia del Congreso.

tmap

Quizá habría sido bueno que esa Presidencia supiera lo que es el “Efecto Streisand”: cuando se intenta prohibir algo, normalmente lo que se consigue es darle mayor visibilidad. Es lo que pasó ayer con la comparecencia secreta del Presidente del BCE, que saltó a las redes sociales bajo la etiqueta #OpenDraghi. Especialmente cuando los parlamentarios rebeldes lograron sacar por la puerta de atrás vídeos de la comparecencia que habían realizado a escondidas.

Los vídeos, que quizá no habrían tenido la mayor trascendencia y tal vez nadie habría visto si todo se hubiera hecho con claridad, han corrido por internet y ahora son noticia… precisamente por la censura aplicada. Esa misma censura ha logrado lo contrario de lo que buscaba: la sesión secreta de Draghi es ahora un tema de interés público del que todos podemos hablar incluso mientras vemos las grabaciones.

Así que, como decíamos, ha sido un éxito… aunque no gracias a nuestros gobernantes, a los que todavía les asusta todo lo que huela a transparencia.

Sí, les asusta. Lo que han hecho, en realidad, es de lo más discutible desde el punto de vista ético. Sobre todo viniendo de quienes se llenan la boca hablando de grandes ejercicios de transparencia y nos intentan colar una “Ley de Opacidad” con otro nombre.

Y si es discutible moralmente, también lo es desde el punto de vista legal. Es cierto que el Presidente del Congreso puede decidir si las sesiones son grabadas o no. Así lo dice el Reglamento del Congreso en su artículo 98.3. Pero también es cierto que ese mismo Reglamento, en su artículo 96.2, ordena que se guarde acta de absolutamente todas las sesiones. De todas. ¡Incluso de las secretas! Un requisito que es esencial en un Estado de Derecho, porque precisamente sirve para controlar lo que hacen nuestros cargos electos. Pero es un requisito del que prescindieron ayer. Según el parecer del Presidente de las Cámaras, la comparecencia de Draghi tenía más valor legal incluso que una sesión secreta del Congreso. Ni taquígrafos ha dejado.

Sea como sea, la censura que se ha aplicado es injustificable. ¿Por qué era necesario tanto secreto? ¿Por qué la ciudadanía no debe saber lo que pasa en las Cámaras? ¿No trabajan acaso en ellas nuestros representantes, a los que hemos otorgado una cierta confianza con nuestro voto (que en cualquier momento podemos retirar)? ¿No les molesta tanto a los políticos profesionales el grito de “no nos representan”? ¿Por qué entonces no podemos oír lo que dicen… o lo que les ordenan desde el BCE?

Si Mario Draghi quiere venir y comparecer ante el Poder Legislativo español, por supuesto, que venga. Es más, teniendo en cuenta la manera que tiene el BCE de imponer medidas económicas a los Estados, lo mínimo es escuchar sus argumentos en un edificio -el Congreso- que debe ser el altavoz del pueblo soberano.

Pero si Mario Draghi decide venir, que la Presidencia del Congreso cumpla las reglas. Con transparencia y claridad, dejando que oigamos sus palabras. Porque si no, pensaremos que se tiene algo que ocultar. Y nos preguntaremos qué es.

Fabián Plaza Miranda

Opacidad en la futura Ley de Transparencia

Versió en català. Versión en castellano.


El acceso a la información es un derecho reconocido en los tratados internacionales como un derecho fundamental. Si bien la Constitución Española, en el artículo 20 y en el 105 b, hace mención al derecho a la información, no es un texto demasiado explícito. Pero el proyecto de la Ley de la Transparencia, Acceso a la Información y Buen Gobierno, que el Partido Popular aprobó el 27 de julio de 2012 en el Consejo de Ministros, lo cambiará todo. Bien, no exactamente.

La nueva normativa es un parche a una reclamación histórica de organizaciones y ciudadanos que entienden que la transparencia debería ser una de las máximas de los gobiernos. Pero la futura ley, tal y como está contemplada actualmente, tiene muchas deficiencias. En primer lugar, es una ley de transparencia reactiva, ya que el ciudadano deberá solicitar la información de manera formal a la administración.

Además de excluir a la Casa Real, la futura norma tiene muchas otras excepciones como, por ejemplo, las recogidas en el artículo 11, que limitan el derecho de acceso también a la información relacionada con la seguridad nacional; la defensa; las relaciones exteriores; la seguridad pública; la prevención, investigación y sanción de los ilícitos penales, administrativos o disciplinarios; la igualdad de las partes en los procesos judiciales y la tutela judicial efectiva; las funciones administrativas de vigilancia, inspección y control; los intereses económicos y comerciales; la política económica y monetaria; el secreto profesional y la propiedad intelectual e industrial; la garantía de la confidencialidad o el secreto requerido en procesos de toma de decisión y la protección del medio ambiente. Es decir, casi toda la información de la administración forma parte de estas excepciones y no se podrá solicitar.

Desde que salió a la luz el proyecto de Ley, muchas organizaciones han señalado las enormes carencias que presenta y critican que no se considere el acceso a la información un derecho fundamental. Por si esto fuera poco, el Gobierno ha recibido acusaciones por haber escondido las sugerencias de los ciudadanos durante el plazo para presentar propuestas al proyecto de ley.

La transparencia es uno de los pilares fundamentales de Pirates de Catalunya, y así lo contempla el programa electoral de las elecciones del 25 de noviembre al Parlament de Catalunya. El acceso a la información debería ser un derecho ciudadano y la transparencia debería ser un deber y la práctica habitual de las administraciones. Pero no solamente como respuesta a las peticiones de los ciudadanos, sino que deberían facilitar información de forma proactiva, especialmente la relacionada con la actividad económica de la administración.

Como derecho fundamental, los ciudadanos deberían acceder de manera libre, simple y gratuita a la información, datos y documentación relacionada con proyectos subvencionados con dinero público. Así, se deberían evitar casos como el de la organización Access Info Europe, quién ha sido condenada por el Tribunal Supremo a pagar los 3.000 euros de las costas judiciales tras querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción.
España, junto a Grecia, Chipre, Malta y Luxenburgo, aún ha aprobado una ley de transparencia. En 2008, el Consejo de Europa aprobó el convenio sobre el acceso a documentos públicos. En ese momento, algunos países del Consejo firmaron dicho convenio, mientras que otros se comprometieron a hacerlo en el futuro. Pues bien, cuatro años después, el Estado Español aún no se ha pronunciado sobre el tema y sigue siendo uno de los pocos estados miembro del Consejo (47) que tampoco cuenta con una normativa propia específica.

España necesita urgentemente una normativa que regule la transparencia de las administraciones, instituciones y empresas públicas y partidos políticos, entre otros. Pero no sirve una ley cualquiera, no queremos una ley a medias que siga sin considerar el acceso a la información como un derecho de los ciudadanos y que continúe permitiendo guardar bajo llave la información pública.

Nerea Zambrano
Pirates de Catalunya


 

L’accés a la informació és un dret reconegut en els tractats internacionals com un dret fonamental. Si bé la Constitució Espanyola, en els articles 20 i en el 105b, , fan menció al dret a la informació, no és un text massa explícit. Però el projecte de Llei de la Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern, que el Partit Popular va aprovar el 27 de juliol de 2012 al Consell de Ministres, ho canviarà tot. Bé, no exactament.
La nova normativa és un pedaç a una reclamació històrica d’organitzacions i ciutadans que entenen que la transparència hauria de ser una de les màximes dels governs. Però la futura llei, tal i com està contemplada actualment, té moltes deficiències. En primer lloc, és una llei de transparència reactiva, ja que el ciutadà haurà de sol·licitar la informació de manera formal a l’administració. A més d’excloure a la Casa Reial, la futura norma té moltes altres excepcions com, per exemple, les recollides en l’article 11, que limiten el dret d’accés també a la informació relacionada amb la seguretat nacional; la defensa; les relacions exteriors; la seguretat pública; la prevenció, la investigació i sanció dels il·lícits penals, administratius o disciplinaris; la igualtat de les parts en els processos judicials i la tutela judicial efectiva; les funcions administratives de vigilància, inspecció i control; els interessos econòmics i comercials; la política econòmica i monetària; el secret professional i la propietat intel·lectual i industrial; la garantia de la confidencialitat o el secret requerit en processos de presa de decisions i la protecció del medi ambient. És a dir, gairebé tota la informació de l’administració forma part d’aquestes excepcions i no es podrà sol·licitar.
Des de que va sortir a la llum del projecte de llei, moltes organitzacions han assenyalat les enormes carències que presenta i critiquen que no es consideri l’accés a la informació un dret fonamental. Per si això no fos suficient, el Govern ha rebut acusacions  per haver amagat els suggeriments dels ciutadans durant el termini per a presentar propostes al projecte de llei.
La transparència és un dels pilars fonamentals de Pirates de Catalunya, i així ho contempla el programa electoral de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. L’accés a la informació hauria de ser un dret ciutadà i la transparència hauria de ser un deure i la pràctica habitual de les administracions. Però no només com a resposta a les peticions dels ciutadans, sinó que haurien de facilitar la informació de forma proactiva, especialment la relacionada amb l’activitat econòmica de l’administració.
Com a dret fonamental, els ciutadans haurien d’accedir de manera lliure, simple i gratuïta a la informació, dades i documentació relacionada amb els projectes subvencionats amb diners públics. Així, s’haurien d’evitar casos com el de l’organització Accés Info Europe, que ha estat condemnada pel Tribunal Suprem a pagar els 3.000 euros de les costes judicials després de voler conèixer les mesures que ha adoptar España per a lluitar contra la corrupció.
Espanya, junt a Grècia, Xipre, Malta i Luxemburg, encara no ha aprovat una llei de transparència. El 2008, el Consell d’Europa va aprovar el conveni sobre l’accés a documents públics. En aquell moment, alguns països del Consell van signar aquest conveni, mentre que altres es van comprometre a fer-ho en el futur. Doncs bé, quatre anys després, l’Estat Espanyol encara no s’ha pronunciat sobre el tema i segueix sent un dels pocs estats membre del Consell (47) que tampoc compta amb una normativa pròpia específica.
Espanya necessita urgentment una normativa que reguli la transparència de les administracions, institucions i empreses públiques i els partits polítics, entre d’altres. Però no serveix una llei qualsevol, no volem una llei a mitges que continuï sense considerar l’accés a la informació com un dret dels ciutadans i que continuï permetent guardar sota clau la informació pública.
Nerea Zambrano

Encarant les pròximes eleccions

Com ja sabreu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha anunciat que les eleccions generals es celebraran el 20 de novembre d’enguany. Això vol dir que cal posar-se en marxa immediatament, que se’ns ha girat feina.

Aquesta serà una travessia encara més intensa que les anteriors. Vàrem fer un bon inici a les autonòmiques, hem crescut a les municipals i ara volem superar tots junts els reptes d’aquests comicis generals. En primer lloc, cal superar la nova barrera electoral: recollir el 0,1% de signatures d’avaladors del cens electoral de cada provincia. I, com sempre, volem fer tot el possible per ser presents a les quatre províncies catalanes.

De moment encara no es poden signar els avals, però per tenir-ho tot llest quan arribi l’hora, ens podeu deixar les vostres dades en aquesta pàgina i així que s’obri el procés, que ben probablement durarà menys de dues setmanes, ens posarem en contacte amb vosaltres. Com sempre, us animem a compartir l’enllaç amb amics, companys, família, i tots aquells que creieu que ens vulguin avalar.

Simultàniament al tema de les signatures, haurem de fer una gran campanya. I el boca a orella és el que millor funciona. Parleu de política, no només de Pirates, amb la gent que us envolta. La política és al centre de les nostres vides, vulguem o no, així que si volem canviar el sistema, l’hem de conèixer i ser conscients de què tenim al nostre abast per a fer-ho.

Per això, no dubtis en actuar, i sense perdre temps. Seran quatre mesos de molta feina: mou-te, vine a les reunions, aporta per a la campanya i informa’t de en què pots ajudar-nos. T’hi esperem!