Versió en català. Versión en castellano.
El govern del Partit Popular ha pres una sèrie de mesures que són molt difícils d’entendre per a la majoria de la ciutadania.
El Partir Popular va guanyar unes eleccions, en les que va fer una campanya electoral que defensava una política radicalment oposada a la que està mantenint ara:
Va defensar que mai baixaria el sou dels funcionaris, ara els hi elimina la paga extra de Nadal (que equival a un descens del 7% del seu sou, que es suma al 5% que ja van perdre durant l’anterior govern del PSOE)
Va prometre que no apujaria l’IVA, ara descobrim que s’incrementarà fins al 21%, passant a ser dels més altsD’Europa (mentre que els sous són dels més baixos)
Va garantir que ajudaria a les PIMES i que lluitaria contra l’atur; ara ens trobem unes mesures que deprimiran encara més el consum, fent que les PIMES tinguin encara més problemes i els hi sigui més difícil crear llocs de treball.
Si en el seu moment el Partit Popular va dir que acabaria amb les diputacions provincials – i, de fet, el llavors candidat Mariano Rajoy ho va repetir en el debat contra Rubalcaba- ara ens assabentem que les diputacions, no només no seran eliminades, sinó que es veuran reforçades.
Totes aquestes mesures són prou importants com per a que el Partit Popular es vegi obligat, com a mínim, a consultar als seus votants, ja que molts d’ells els hauran votat creient en les seves promeses.
Si la Democràcia Representativa es basa en que els ciutadans escolleixen qui els representa, aquests no poden sortir-se radicalment de les seves promeses. Si no, no tenim una democràcia, tenim una dictadura en la que elegim els governants cada quatre anys. Continua llegint…
Versió en català. Versión en castellano.
El darrer dissabte 9 de juny, Espanya va ser rescatada. Després de setmanes afirmant que no es produiria cap rescat i que la situació estava controlada, el govern espanyol va acceptar finalment un crèdit de fins a 100.000 milions d’euros, provinent de la Unió Europea.
Cal preguntar-se “de qui” està sent rescatada Espanya. La resposta és simple: Espanya està sent rescatada dels seus propis bancs. Bancs que en fer fallida podrien arrossegar tota l’economia espanyola i en un efecte dòmino més que previsible, acabar d’enfonsar la malmesa economia europea.
Durant els últims mesos, se’ns ha obligat a acceptar incomptables mesures d’austeritat mentre vèiem com els responsables de la crisi seguien impunes, sense assumir la més mínima responsabilitat per la seva mala gestió. Tal és així que fins i tot s’ha premiat la incompetència d’un d’ells amb el càrrec de ministre d’economia.
El govern espanyol defensa aferrissadament que la nova mesura no és un “rescat”, sinó una “intervenció financera”; de la mateixa forma en què defensava fa setmanes que no s’acceptaria cap injecció de capital de la UE. Afirmen que “ajudarà les famílies i les empreses”, i que “és el camí cap a la recuperació i el treball”.
Davant la pregunta que plantejava un periodista durant la roda de premsa que va oferir el ministre d’economia diumenge passat: “Si segons vostè la societat no patirà, per què no s’ha demanat abans el rescat?”, Luis de Guindos contestà:
Continua llegint…
El text recull l’opinió, interpretació dels fets i propostes recollides per l’autor.
Us convidem a enviar les vostres pròpies opinions i propostes.
Dicen que John se paseaba por las fábricas de Londres y Cambridge después de charlar con sus amigos del club. A pesar de ser terrateniente sus preocupaciones eran muy distintas a las del común de los barones. Él, como “todo el mundo”, había vivido la increíble expansión industrial. Había visto crecer la cantidad de comida, electricidad, ropa y movilidad producida por un capitalismo que parecía no tener rival. Se podía imaginar un mundo de utopía, donde los avances en todos los campos llegasen a un punto en que no costase nada de producir comida, energía, ropa, casa y puzzles y, por tanto, todo el mundo pudiese tenerlos. ¡Gratis! Era un mundo de felicidad o, mejor dicho, de falta de miseria. En cambio, John, veía como a pesar de esas mejoras, cíclicamente, los trabajadores padecían autenticas miserias. Había años en que abundaba el trabajo, los sueldos subían y vivían mejor que cualquier campesino inglés hubiese imaginado un siglo antes. En cambio, otros años no había trabajo y se morían literalmente de hambre. Entender cómo y por qué,en una sociedad que aspiraba a la utopía, se producía tamaña destrucción de la calidad de vida se convirtió en su objetivo. Pronto, en una obsesión, cuando el número de parados al otro lado del Atlántico y en la misma Inglaterra llego a pasar del 35%. Millones de personas sin casas, sin comida, mendigando…a la vez que un montón de tierras se quedaban sin labrar y fábricas sin producir. ¿Cómo era posible?
Comentaris recents